21-març-2018

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.

Suposo que algunes ja coneixeu o us sona el títol d’aquest llibre de la Chimamanda Ngozi. Aquest llibre hauria de ser lectura obligatòria aquí a Lusitània. Aquí la paraula feminista (ser feminista) es considera una cosa negativa. I l’error és la falta de consciència. Parlant amb nois i noies d’altres països d’Europa, la majoria definim el país com a masclista.

Molts cops hem sentit la frase que Portugal és Espanya fa 50 anys. Doncs bé, com ja vaig explicar en l’últim article, en temes de respecte envers la diversitat cultural i d’origen ens van al davant. Però en termes de masclisme l’afirmació pren sentit.

Pel que fa a la diversitat cultural i d’origen no, però en termes de masclisme pren sentit l’afirmació que Portugal és Espanya fa 50 anys.

Veient estadístiques i rànquings dels països amb menys desigualtat de gènere, Portugal es situa en el número 33, com ja fa anys. Les condicions de les dones no milloren i això és perquè la societat portuguesa no es defineix com a masclista. El 9 de març, l’endemà del Dia de la Dona, als diaris portuguesos sortia la notícia “La vaga i les manifestacions marquen el Dia de la Dona a Espanya”, i la següent deia “Regina Marques considera que la vaga espanyola és un show-off i afirma que a Portugal encara no existeixen raons per fer una vaga de dones”.

El dia 8 aquí és un dia més. En comptes de poder dir “tots els dies són 8 de març”, aquí simplement és un dia igual que els altres. Com a molt hi ha botigues de roba que posen globus roses a la porta i fan descompte a les dones. Aquell dijous vaig omplir-me d’orgull en veure les imatges que m’enviaven les amigues o que veia a les notícies; en veure vídeos a Facebook i Instagram; veure milers de persones pels carrers de Barcelona, Madrid, Santiago de Compostel·la, Bilbao, Sevilla… Cridant per les que ja no hi són, cridant a la llibertat, al respecte i a la igualtat. Veure que molts dels meus contactes d’internet penjaven una foto dient que s’adherien a la vaga, i jo aquí, on molts no sabien ni en quin dia vivien.

Per ser un país que no necessita vaga de dones, jo al carrer, a la feina i a tot arreu rebo un tracte diferent que el meu company pel fet de ser una dona. Petits fets com que en un restaurant et serveixin a tu primer, que et deixin seure al tren, que no et deixin portar bosses de la compra, que pensin que la cervesa és per a ell i el cafè per a mi, que et mirin i et xiulin cada dos per tres pel carrer, que quan et casis adoptis el cognom del marit… Els comentaris de noies joves que diuen “jo no sóc feminista” són una marca de poc coneixement. I jo mentrestant llegint el llibre Curs de feminisme per a microones.

Per canviar una mica la situació, les meves companyes voluntàries i jo hem decidit fer un reportatge de dones apoderades de la zona per organitzar una exposició sobre elles en un espai públic. Vull acabar només deixant clar que el feminisme és la idea radical que les dones som persones.