Autoria: Iris Garcia, monitora de l’Esplai Avià i participant de l’ESC (European Solidarity Corps) a Brussel·les.
A finals d’aquest mes ja en farà 4 que estic fent de voluntària a l’IFM-SEI, organització paraigües de la qual Esplac en forma part. I tot i que he arreplegat un any “curiós” per anar-me’n a un altre país i viure aquesta experiència, no puc estar més contenta d’haver-ho fet. De moment, viatjar el que se’n diu viatjar, no ho he fet, clar està. Però sento que he estat a cada part del món i que ja he conegut a moltíssimes cultures a través de la pantalla; he “estat” a Amèrica Llatina, on m’han explicat com la pandèmia els ha empitjorat la seva qualitat de vida, les dificultats que tenen les organitzacions per fer quelcom via online i què estan fent per sobreposar-s’hi; a Àfrica, on s’estan portant a terme diverses projectes per garantir material sanitari a persones sense recursos; a Europa, on les organitzacions han hagut de readaptar les seves activitats a la pantalla…I a través de projectes com “Society is ours” de l’EFN (European Falcon Network), Building Bridges, Resist! o la Feminist Network, entre d’altres, he pogut discutir amb joves educadores d’arreu del món temes com la pau, la interseccionalitat, la importància del voluntarisme, el canvi climàtic…i això m’ha obert un mar d’idees i d’aprenentatge que només hauria pogut obtenir practicant l’internacionalisme. I…qui diu que practicar l’educació no formal de manera online no és possible? Dono fe que sí!
Sembla mentida, però, tot i havent estat monitora del meu esplai durant 4 anys no ha estat fins que he arribat a l’IFM-SEI i he escoltat les experiències de totes aquestes persones i la passió que hi posen, que no he estat plenament conscient com en som de valuosos, els educadors del lleure i què difícil i agraïda és la vida del voluntari. Sovint, a mesura que creixes i les responsabilitats es multipliquen, va canviant el concepte del que consideres útil i inútil i, com que el dia només té 24h, deixes de fer unes coses perquè no pots perdre el temps amb aquelles que “són inútils”. La cosa és que, i ara en aquests moments de pandèmia ho estem vivint molts i moltes, ens sentim malament si un dia “no hem fet res de profit” (és a dir, si hem passat el dia llegint, escoltant música o simplement dedicant temps a tu mateix/a….). I acabem tal que així:
Parlem-ne, perquè això és fort!!! Aquesta necessitat constant de controlar el temps i utilitzar-lo fent coses que, potser ja no tu, sinó la societat considera útils, és la que a moltes persones ha portat a un nivell d’estrès i angoixa preocupant, és un pressió que ofega. A vegades, com un llibre, una cançó o una flor, les coses només serveixen per ser belles. I amb això és suficient. Ara més que mai hem de fer coses que ens facin sentir bé i no posar-nos més estrès del que ja tenim a causa de les circumstàncies.
I d’això va una mica el ser voluntari. Una manera de viure que molta gent considera inútil perquè no és quantificable el valor que n’extreus, però que et fa sentir ple i, per què no, útil. I no és que la persona voluntària sigui generosa per sobre de tot, no. En realitat, també ho fem per egoisme, perquè el que ens dona és molt més del que donem nosaltres.
Exacte, sí.
Tot sigui dit, a veure si s’acaba ja tota aquesta pesca de la COVID-19.
