11-abril-2018

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.

Des de l’últim article m’han passat pel cap moltes coses que volia escriure i mostrar-vos: el meu dia a dia, les meves noves aficions… Des d’aquell dia he tingut moltes converses interessants, he hagut d’explicar molts cops la poca democràcia que hi ha ara mateix a Espanya, m’he avergonyit en explicar casos com els de Pablo Hasel, Valtonyc o el cas 4F: ni oblit ni perdó. També m’he omplert d’orgull en diverses ocasions. En veure que el poble no es queda de braços plegats, en trobar una iniciativa d’una marca de roba d’un col·lectiu de manters, en seguir la pista de l’Alícia i veure que ha aconseguit fer reflexionar Salzburg sobre el feminisme, en comprovar que el meu sector (Sector Barcelona) continua a tope, que s’ha escrit un protocol feminista preciós i que la Comissió d’Incidència Política que tants anys ha costat tirar endavant està on fire.

En aquest temps, també, per seguir la rutina de totes les vacances de primavera he anat de ruta pel sud de Portugal i volia explicar-vos els mil i un racons preciosos que he vist. Però he decidit guardar aquesta ocasió per parlar d’un tema que molts cops origina debat al món de l’esplai i a l’educació en el lleure en general. Els nostres privilegis i la inclusió social.

Aquest últim mes he conegut persones que m’han fet reflexionar. I vull compartir la meva reflexió. Vosaltres heu pujat mai a un avió? Quan arribàveu a casa després de l’escola, si ho necessitàveu us ajudaven amb els deures? De petits anàveu al cinema o al teatre? Us portaven a la muntanya? Teniu carnet de conduir? Teniu ordinador i accés a internet a casa? Compartiu habitació? Els vostres pares parlen català i/o castellà? De petits anàveu a l’esplai? Fèieu activitats extraescolars? Sabíeu que Rússia és gegant i San Marino molt petit?

Segurament heu respost més sís que nos. Això marca certs privilegis que tenim o hem tingut, però sempre tenim alguna queixa. Ens queixem de casa nostra, de la feina, de la família, de la societat… Sempre ens comparem amb el que té més que nosaltres i poques vegades ens adonem de la bona posició que tenim, de la sort que tenim de viure com vivim, de tenir la família que tenim (tant la de sang com la de l’esplai) i de poder tenir objectes poc útils a casa.

Sempre ens comparem amb el que té més que nosaltres i poques vegades ens adonem de la bona posició que tenim, de la sort que tenim de viure com vivim, de tenir la família que tenim i de tenir objectes poc útils a casa.

Aquí he vist joves que el seu primer viatge en avió ha sigut als 20 anys per anar a fer un voluntariat europeu, que no tenen cap eina tecnològica per enviar fotos ni àudios a la seva família minut a minut per explicar com és la seva experiència. Joves que quan veuen un mapa d’Europa al·lucinen amb la mida dels països i que la seva única referència de territori és el seu petit barri (que podríem dir que és un barri social); joves que mai han sortit de la regió de Lisboa; joves que només parlen la seva llengua materna (portuguès, crioll o turc, entre d’altres); persones que des de petites han estat vinculades al món de la droga i que, tot i haver perdut familiars i amics, no veuen una altra sortida que seguir aquell camí…

Amb totes aquestes persones he pogut arribar a la conclusió que poques vegades agraïm el que tenim, però encara menys entenem que hi ha gent que no té les mateixes condicions que nosaltres. La inclusió és un tema difícil i requereix molt esforç, i com que tenim moltes coses a fer el deixem una mica de banda, com a deures a fer a llarg termini.

Aquí he vist clar que hauria de ser un objectiu directe dels esplais i de l’educació en el lleure. Moltes cops parlem d’inclusió social i diversitat i ens omplim la boca amb els drets dels infants, drets humans, respecte, no discriminació… potser seria hora d’obrir els ulls i veure que al nostre voltant esta ple d’infants i joves que si no els donem una mà no tindran mai ni la meitat d’oportunitats que ens apareixen a nosaltres pel sol fet d’haver anat a l’esplai.

Potser seria hora d’obrir els ulls i veure que el nostre voltant està ple d’infants i joves que si no els donem una mà no tindran mai ni la meitat d’oportunitats que ens apareixen a nosaltres pel sol fet d’haver anat a l’esplai.

Aquí a Rota a l’estiu fan uns workcamps, als quals, per cert, esteu tots convidats a participar, perquè és una molt bona pràctica. Porten gent de tot el món per treballar en un barri social i ajudar en tasques com construir zones verdes, reparar parcs en mal estat i altres tasques que ajuden a millorar aquests barris. Però la millor feina no és aquesta, és la d’acostar el món del voluntariat i de l’educació en el lleure als joves d’aquests barris. A través d’aquesta activitat alguns joves han anat per primer cop a fer un voluntariat, amb tot pagat. Aquesta oportunitat no és tan sols la de viatjar fora del país, sinó que també obre les portes a aprendre una nova llengua, a fer amistats d’arreu del món, a tenim més currículum i així després tenir més avantatge en el mercat laboral, a part d’aprendre a viure. Una oportunitat que canvia la vida a tothom. I a algunes persones no tan sols els la canvia sinó que els la millora. Aquesta setmana m’han dit: “Aquest tipus de projectes haurien d’estar enfocats primerament a aquestes persones. Molts problemes socials s’arreglarien.”

Amb aquest text no vull dir que tothom tingui de tot. Cadascú té els seus obstacles a la vida i les seves prioritats, però sovint ens omplim la boca sobre drets dels infants, inclusió, transformació social… Però us heu plantejat mai que podríem canviar la vida a un infant amb el sol fet que anés a l’esplai?