Què vam aprendre a l'Escola d'Esplac 2018?

Aquí tenim les conclusions, els resums, les fotografies i els vídeos de l’Escola d’Esplac 2018!

El cap de setmana 24 i 25 de febrer de 2018 vam celebrar a l’Escola Els Xiprers de Barcelona la 6a edició de l’Escola d’Esplac. Sota el títol “I tu, per què eduques?”, les ponències, les taules rodones i els espais de debat de la trobada van girar al voltant de la relació entre l’educació i la política. A continuació us adjuntem el material de la trobada:

Document de resum i conclusions de les ponències i taules rodones.
Vídeos complets de les ponències i taules rodones.
Àlbum amb les millors fotografies del cap de setmana.

A continuació, presentem un resum de les 13 idees principals que hem extret d’aquestes jornades formatives, que ens poden ajudar a repensar la nostra pràctica educativa:

El llenguatge mai no és innocent. Hem de desconfiar d’aquelles idees o paraules que generen consens de manera automàtica. Fer exercicis de confrontació de discursos ens permet valorar quin és el nostre posicionament. A més, contextualitzar els conceptes i les paraules que utilitzem ens condueix a un exercici d’alliberament del discurs social hegemònicament establert.
L’educació és un projecte llibertari (per a la persona) i revolucionari (per a la societat) perquè genera canvis i modifica estructures; cal que ens plantegem l’educació dels infants com un antidestí. Oferir-nos a l’altre perquè ell o ella mateixa es pugui construir una autoestima pròpia que li permeti incorporar-se al món de manera autònoma, en l’experiència d’exercir la llibertat pròpia. D’aquesta manera, l’infant o jove podrà ser un subjecte social autènticament actiu i conscient del context històric i, alhora, resistir-se a qualsevol submissió que li imposin.
En un projecte llibertari és essencial educar per evitar la submissió i desenvolupar l’aprenentatge de l’autonomia. La relació de poder més crua i invisible en una relació educativa és la d’haver crescut pensant que el nostre valor com a persona depèn que fem allò que la persona adulta espera de nosaltres, ja que aquest comportament destrueix l’autonomia de l’individu.
Les relacions educatives són relacions de poder. Utilitzem el poder que tenim com educadores i educadors per tal d’assegurar l’objectiu principal de l’educació. Cal que siguem prou prudents i professionals per reordenar i reconstruir les relacions de poder, per tal que aquest poder no resulti en l’efecte contrari d’allò que realment dona sentit a l’educació. Una educació que no és emancipadora ni alliberadora, i que no fa possible que una persona pugui viure d’una manera responsable, no és educació.
La relació educativa també és una relació de cures, quan entenem i acollim les necessitats de l’altre. Tot i això, és important tenir en compte que en les relacions de cures també hi ha poder i que això implica la necessitat d’una revisió continuada d’aquestes relacions.
Tant la intervenció educativa com la no intervenció tenen influència en l’infant. El més important és decidir en quins temes intervenim i en quins no, i preguntar-nos quina és la finalitat de la intervenció: si ho és el sotmetiment o bé el suport a l’emancipació. Ens equivocarem i haurem de fer autocrítica, i hi haurà ocasions en què haurem de prendre decisions que ens facin sentir autoritàries i això ens crearà conflictes. Reconèixer els nostres errors i limitacions davant de les persones que acompanyem és una mesura de protecció contra l’adoctrinament.
Una educació no dogmàtica que ajudi la construcció de l’esperit crític ha de tenir pocs principis bàsics, atès que els valors que tothom comparteix com a desitjables són pocs. Alhora, ha de crear les condicions necessàries per a un debat enriquidor, en què les persones puguin construir-se un posicionament vers els valors socialment controvertits (valors i contravalors en xoc. Per exemple, el dret a la intimitat versus el dret a la informació). Cal crear debat assumint que sovint els valors de l’altra persona no són els nostres, i ho hem d’acceptar. En aquest procés, les persones adquireixen eines per resistir-se davant de situacions de dogmatisme o opressió en qüestions en què no hi ha única escala de valors vàlida.
Ens convidem a replantejar-nos les categories infant i monitora per reclamar el dret a l’assemblea com un espai entre iguals en què tothom proposa i treballa des de la horitzontalitat i l’intercanvi. Un espai per regalar-nos experiències, sabers i maneres d’entendre, un espai en què totes les veus tenen el mateix pes.
Els valors del neoliberalisme no estan representats en l’associacionisme educatiu. Cal que siguem crítiques amb el sistema capitalista i indagar en les maneres d’organitzar l’economia que siguin socialment més justes d’acord amb els nostres valors. És important que els infants, a mesura que van creixent, prenguin consciència de com funciona el sistema socioeconòmic en què vivim.
Cal que tota la comunitat tinguem el debat sobre per què volem educar els infants i joves i cap a on. Ens hem de plantejar com volem actuar educativament davant d’un sistema socioeconòmic que ens manipula (cal fer contramanipulació des de l’educació, ajudar els infants i joves a obrir els ulls davant les noves possibilitats, etc.) No actuar educativament suposa una negligència, la de deixar que els mateixos mecanismes del sistema capitalista neoliberal eduquin sociopolíticament les més petites i petits.
La relació entre l’educadora i l’educand ha de ser de reconeixement mutu (i no de subjecció o submissió). Per aconseguir-ho, cal una plena acceptació de l’altre, cal crear un clima afectiu ric i acordar conjuntament unes normes de referència.
Ens hem de plantejar si des de l’associacionisme educatiu som capaces d’abordar les desigualtats socials que sovint s’amaguen darrere del discurs de l’acollida de la diversitat. Hem de deixar de tendir a l’homogeneïtat i el paternalisme. Cada grup cultural té unes xarxes pròpies que funcionen i que presenten unes funcions similars a les de l’associacionisme educatiu. Sovint ens entossudim a ocupar aquests espais d’educació no formal quan ja estan coberts. És important plantejar-nos per què volem diversitat a l’esplai i entendre que, perquè hi hagi inclusió real, no només cal la inscripció d’un infant migrat, sinó també una participació i un aprenentatge conjunt i mutu.
La construcció de les identitats és un repte social important en el camp col·lectiu i és un repte educatiu si fem referència a la identitat individual. L’individualisme enforteix l’individu i el capacita per a l’exercici de la llibertat pròpia. Ara bé, totes les persones vivim i creixem vinculades a comunitats (família, escola, amics, associacions…) i aquests vincles ens conformen, també, com a persones. En aquests moments, la construcció d’identitats individuals mínimament sòlides i madures és un repte educatiu de primera categoria. La construcció de la identitat pròpia passa per posicionar-se davant el gran ventall d’opcions morals i conductuals que la societat ens ofereix, al mateix temps que gaudim en plentiud de la seva identitat col·lectiva.