Mari Corominas és investigadora a l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona, on coordina el programa de recerca i participació ‘Parlen els nens i les nenes’, sobre el benestar de la infància a Barcelona. Si hagués de ser un color, seria el blau; un joc que li agrada molt és el Carcassonne; i si ara mateix hagués de viatjar a algun lloc, aniria a la Patagònia.
El cap de setmana del 25 i 26 de febrer participarà en la novena edició de l’Escola d’Esplac sobre paidocentrisme i participació d’infants i joves, on compartirà amb nosaltres les seves experiències. Per anar fent sabor de boca hem decidit entrevistar-la!
D’on neix el teu interès per la infància i l’adolescència?
A l’hora d’escollir estudis universitaris vaig decidir estudiar psicologia. Quan vaig començar la carrera vaig descobrir que les assignatures que més m’interessaven eren les d’infància i adolescència; la idea de prevenir i promoure el seu benestar. Sempre m’ha semblat que valia la pena tenir una mirada molt concreta sobre aquest col·lectiu: saber què necessiten, què demanen i què voldrien. D’alguna manera, la feina que estic fent ara a l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona és gairebé un somni fet realitat.
Per les persones que no estiguin familiaritzades amb l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona, podries explicar quin és el seu paper?
Som una unitat de treball autònoma promoguda per l’Ajuntament de Barcelona que forma part de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), un centre de recerca que ubicat a la Universitat Autònoma que fa estudis de tipus social. Hi ha equips d’habitatge, d’urbanisme o de sostenibilitat, entre d’altres, i nosaltres som l’equip d’infància. La recerca de l’IERMB està molt vinculada a l’agenda pública o social i principalment la finança l’administració pública de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona. Pel que fa a l’Institut Infància i Adolescència, la nostra missió és generar coneixement per tal de millorar les polítiques locals d’infància a Barcelona i enriquir també el debat social.
La nostra missió és generar coneixement per tal de millorar les polítiques locals d’infància a Barcelona i enriquir també el debat social
Actualment, estàs coordinant el projecte Parlen els nens i nenes: el benestar subjectiu de la infància a Barcelona. Què feu?
Aquest programa municipal el vam engegar l’any 2016 i, en un principi, només havia de ser una enquesta sobre el benestar subjectiu de la infància. Ara bé, a mesura que vam començar a fer recerca amb infants vam veure que allò havia d’anar més enllà. El programa parteix de l’enquesta, però els infants que hi participen també s’impliquen en la interpretació dels resultats i, a partir d’aquests, elaboren propostes per millorar el seu benestar. Basant-nos en orientacions de recerca ètica amb infants, vam valorar que no ens podíem limitar a recollir informació en una enquesta i fer un informe. Quan impliques els infants a la recerca t’hi relaciones, generes unes expectatives i és important fer un retorn.
En aquest sentit, dieu que el projecte no és només de recerca sinó també de participació Per què?
En tot aquest procés vam veure que el programa no és només de recerca, perquè no es limita a generar un coneixement a partir de l’enquesta i els tallers. Demanem que els infants que participen del projecte comparteixin les seves perspectives i els seus punts de vista d’una manera que no està totalment guiada. La intenció és que els infants es puguin expressar el més lliurement possible; que comparteixin els seus interessos, les seves preocupacions i les seves propostes per millorar el seu benestar.
En quins espais participen?
Després de l’enquesta treballem amb els infants a partir de tallers, on aprofundim en els resultats de manera qualitativa. A partir d’aquesta recerca elaborem l’agenda dels infants, que resumeix els resultats principals de l’enquesta amb la interpretació dels infants i les propostes de millora que plantegen. La intenció és que aquesta agenda tingui un impacte i aquí és on entra en joc el Grup Altaveu; un espai on els infants s’organitzen per establir quines són les seves demandes prioritàries i decidir com les traslladen a l’ajuntament i la societat. Des de l’Institut, per exemple, els proposem de fer trobades amb personal tècnic i polític o d’entitats socials perquè promoguin les seves propostes.
El projecte Parlen els nens i nenes ja té un cert rodatge; esteu tirant endavant la segona edició. Com valores els aprenentatges?
La primera edició del programa va ser del 2016 al 2020 i ara estem en la segona edició, que va des del 2020 al 2025. El que hem fet no ha estat repetir exactament la mateixa eina, sinó que l’hem ampliada per poder enriquir el coneixement que ja teníem. Hem aprofitat que no partíem de zero, per exemple, per aprofundir en les preguntes sobre temes com ara Internet i l’ús de pantalles, la vida a l’aire lliure o l’ús dels espais que els infants tenen al seu abast a la ciutat. A més, també hem ampliat l’edat de les enquestes. A la primera edició vam preguntar a infants de 5è i 6è de primària, mentre que a la segona hem inclòs també 3r i 4t per tenir més representativitat d’edat.
A part de l’edat, han canviat altres coses en la selecció dels infants que participen?
Com que fem una enquesta de recerca hem d’oferir una mostra estadística, és a dir que la selecció de les escoles que participen del programa ha de ser aleatòria i complir certs requisits. Ara bé, el programa agrada molt a les escoles i hem vist que a molts centres els agradaria formar-ne part. Això ens generava un dilema, perquè aquest model de selecció esdevenia una limitació a l’hora d’aconseguir que Parlen els nens i les nenes esdevingui un programa de ciutat. Al final, el que hem fet és que tenim una mostra d’escoles base que és aleatòria (que assegura una certa representativitat a nivell districtes, titularitat, etc.), però altres escoles també poden adherir-se al programa.
Un cop acabi la segona edició, la vostra idea és mantenir el projecte?
La Convenció dels Drets dels Infants, la Llei dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència i la Carta de Ciutadania de la ciutat de Barcelona reconeixen que l’escolta als infants ha de ser un exercici periòdic, representatiu i on s’impliqui tota la ciutadania. No pot ser un exercici puntual. Per això la nostra voluntat és que el programa Parlen els nens i les nenes es mantingui en el temps. Sempre, és clar, ampliant-lo, reconeixent què es podria fer millor i ajustant cap a on hauria d’anar.
Quins reptes de futur us plantegeu?
Un dels reptes que tenim és poder escoltar millor als infants amb diversitats funcionals. Tots els infants de les escoles involucrades al programa poden respondre l’enquesta i participar en els tallers, però per a alguns és difícil fer-ho amb comoditat. Tenim uns qüestionaris reduïts i adaptats, però volem ajustar aquesta mirada. Volem que el Parlen els nens i les nenes sigui representatiu de totes les infàncies. També ens proposem sortir del marc de l’escola ordinària i portar el programa a centres d’educació especial.
Volem que el Parlen els nens i les nenes sigui representatiu de totes les infàncies
Arran de la teva experiència, com diries que està la infància a Catalunya?
És una pregunta difícil, però crec que l’enquesta de Parlen els nens i les nenes ens permet veure algunes qüestions interessants. L’enquesta és sobretot a nivell de Barcelona, però a grans trets crec que els resultats ens poden funcionar per entendre la realitat a nivell català. El primer que hem vist és que entre els dos exercicis d’enquesta (2017 i 2021) el benestar de la infància ha baixat. No dràsticament, però si en alguns punts percentuals. El 2017, 7 de cada 10 infants estaven completament satisfets amb la seva vida. En canvi, el 2021 només 6 de cada 10. Això vol dir que 1 infant de cada 10 ha passat d’estar plenament satisfet amb la seva vida a estar-ho bastant; hi ha alguna cosa que el molesta o preocupa. Entre aquests infants que no estan plenament satisfets, a més, hi ha 1 infant de cada 10 que està poc o gens satisfet amb la seva vida.
Què ens indica això?
En aquest canvi és important tenir en compte l’esclat de la pandèmia i un augment de les diferències per context social. Els infants que viuen en contextos socioeconòmicament més empobrits o vulnerabilitzats estan una mica menys satisfets amb la seva vida. A més, el 2021 també veiem una diferència de gènere: les nenes estan menys satisfetes que els nens amb la seva vida.
A l’enquesta a banda de preguntar per la seva satisfacció en general també els pregunteu sobre diversos aspectes concrets de les seves vides. Què destacaries?
L’àmbit de la vida on els infants expressen menys satisfacció és el seu temps lliure. Crec que aquest és un tema interessant a plantejar a l’Escola d’Esplac: com és que el temps lliure és l’àmbit que els infants pitjor valoren, sigui abans o després de la pandèmia? La vida al barri també està entre els àmbits que pitjor valoren els infants, amb unes dades que han empitjorat després de la pandèmia. En aquest cas hem de tenir en compte que ha estat una època de canvis i restriccions per la covid. També cal destacar que estem parlant de Barcelona, un context molt urbanitzat. Segurament en aquest aspecte sí que hi hauria elements diferencials a nivell de Catalunya.
Com és que el temps lliure és l’àmbit que els infants pitjor valoren, sigui abans o després de la pandèmia?
Un altre àmbit de satisfacció que ha baixat aquest 2021 i que està entre els pitjor valorats és el de les relacions amb els companys de classe. Això posa sobre la taula la qüestió de les relacions amb violència i el bullying. Durant el confinament vam escoltar molt que molts infants s’havien sentit alleujats de no haver d’anar a l’escola i, amb el retorn a les aules, les dades tornen a evidenciar aquesta problemàtica. Als tallers qualitatius els infants donen molta importància a aquest tema. Per altra banda, també crida l’atenció la satisfacció amb el propi cos. No està entre els àmbits pitjor valorats, però amb l’anàlisi de dades hem vist que és un àmbit molt important per estar satisfet amb la vida. Les nenes estan menys satisfetes amb el cos que els nens, tot i que les pressions estètiques lligades les masculinitats i les feminitats afecten a tothom.
Les nenes estan menys satisfetes amb el cos que els nens, tot i que les pressions estètiques lligades les masculinitats i les feminitats afecten a tothom.
L’ús de les pantalles i internet també és tot un tema. Des d’una mirada adulta podríem dir que els infants en fan un ús excessiu, però quan parlem amb ells ens diuen que els agrada i que en determinats aspectes la tecnologia és molt útil per a ells. Crec que hem d’afinar molt l’orella per entendre com connecten amb els seus iguals a través de les pantalles i intentar trobar una manera amb què tots ens sentim bé.
A l’informe del projecte parleu sobre el biaix de l’optimisme vital. Ens podries dir què és i perquè és important tenir-lo en compte?
Quan treballes amb infants i preguntes sobre el seu benestar personal, les respostes tendeixen a ser molt positives, més enllà de la seva edat, situació o context. Sobretot si ho fas a través d’una enquesta o un qüestionari, ja que si tens un vincle amb l’infant en el dia a dia tens altres elements per valorar. Quan ens vam posar a analitzar el resultat de les enquestes, vam veure que les mitjanes de satisfacció en general eren molt altes. Si només ens quedéssim amb això, podria donar la sensació que els resultats son molt positius i que, per tant, no cal fer res per millorar la situació de la infància.
Evidentment no us vau quedar aquí.
Per a poder explicar millor les dades i aterrar-les, en lloc de treballar amb mitjanes vam decidir desgranar les respostes dels infants i treballar amb categories: els que estan plenament satisfets, els que ho estan bastant, els que ho estan poc i els que no ho estan gens. D’aquesta manera posem xifres a cada situació de benestar. També és important aprofundir en cadascuna d’aquestes interpretacions; més enllà d’una mitjana molt alta o d’un percentatge molt alt d’infants que estan completament satisfets, n’hi ha que ho estan bastant (que alguna cosa falla) o que ho estan poc o gens. Això ja ens indica que hi ha problemàtiques a resoldre o necessitats a atendre.
La societat és inclusiva amb els infants? Se’ls té en compte o se’ls considera de segona? Potser soc una mica optimista, però crec que cada cop s’inclou més la veu o la participació de la infància a l’hora de valorar sobre la seva vida. Les persones menors d’edat no tenen dret a vot i això comporta el risc que les polítiques d’infància no els tinguin tant en compte. La Convenció dels Drets dels Infants existeix des de 1989 i crec que, en la mesura de les seves possibilitats, els governs i estats han anat avançant. A Catalunya tenim la Llei dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència (LDOIA) demana a les administracions públiques que comencin a escoltar seriosament als infants per poder tenir-los realment en compte, perquè es puguin incorporar a la seva ciutadania activa.
El vostre projecte va en aquesta línia.
Des de l’Institut tirem endavant el Parlen els nens i les nenes precisament per donar compliment a aquesta recomanació o demanda de la LDOIA d’escoltar millor als infants a nivell social; més enllà de l’àmbit de la família o l’escola on ja hi ha unes pràctiques més arrelades. Cada cop hi ha més municipis, per exemple, que tenen Consells d’Infants. De maneres diverses, veiem com van sorgint iniciatives per incorporar canals directes amb infància per conèixer la seva opinió i fer coses favor seu. No hem arribat a una situació ideal, però caminem cap allà.
Per què és important que hi hagi espais de participació infantil i juvenil?
Crec que és important que hi hagi espais on els infants facin escoltar la seva veu i expressin la seva opinió; espais on puguin prendre decisions que els afectin i millorar les seves vides. És important no caure en l’adultocentrisme; pensar que les persones adultes que treballem per la infància, sigui a nivell tècnic o de responsabilitat política, podem prendre decisions sense els infants. És evident que els adults tenim uns coneixements i unes experteses que ens donen legitimitat i rigor per a poder fer propostes, però les hem de contrastar amb la infància perquè realment siguin viables. Si no, ens podem quedar en un plantejament massa centrat en l’adult, que no té en compte la vivència de l’infant, i que fins i tot pot ser autoritari.
És important que hi hagi espais on els infants facin escoltar la seva veu i expressin la seva opinió; espais on puguin prendre decisions que els afectin i millorar les seves vides
Creus que es dona prou importància al lleure dels infants? El món del lleure és necessari i elemental per acompanyar un infant en el seu dia a dia, en el seu creixement personal i a l’hora de fer-se gran; crec que en general estem d’acord amb aquest plantejament. Potser el problema està, més aviat, en quins infants poden gaudir dels espais de lleure, participant per exemple d’activitats programades. Quan són activitats amb una taxa o matrícula, el preu pot ser una barrera per alguns infants i famílies. Quina desigualtat hi ha als espais de lleure? Tots els infants tenen les mateixes oportunitats de participar-hi?
Els esplais reflexionen molt sobre aquestes qüestions d’inclusió i diversitat.
A l’Institut Infància i l’Adolescència tenim un programa que es diu Observatori 0- 17, on cada any publiquem l’informe Dades clau. L’informe té en compte diferents esferes de la vida d’un infant i, a nivell de com utilitzen el seu temps lliure, hi ha una dada molt rellevant. Només entre un 6 i un 7% dels infants de la ciutat de Barcelona va a un cau o un esplai. No arriba ni a 1 de cada 10. Si ho mirem per zones, el districte de Gràcia on n’hi ha més. Mentre que en espais de lleure d’altres tipus, com per exemple centres oberts, veiem que hi ha més representativitat dels infants d’altres districtes,
Fins a quin punt els infants son coneixedors del fet que tenen dret a ser escoltats?
A l’enquesta de Parlen els nens i les nenes preguntem als infants si consideren que coneixen els seus drets. Abans de la pandèmia un 55% dels infants deia que coneixia els seus drets i la hipòtesi era que això cada cop aniria més. Però amb l’esclat de la pandèmia aquesta dada ha baixat uns 15 punts, ara no arriba al 40%. La qüestió és que no tots els infants coneixen els seus drets. Davant d’aquesta situació, la participació dels infants als esplais i caus pot començar per aquest coneixement i treball dels propis drets. Partir de la base que tenen dret a ser escoltats, a participar, a construir l’esplai o el cau, a incidir en la seva vida a la ciutat, etc. Aquest pot ser un primer pas, aprofitant que els esplais ja porten incorporades dinàmiques de relació més horitzontals.
