24-gener-2019
Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.
Dimarts, 22 de gener de 2019.
Acabo de llegir un article d’Icon, la revista (es veu que masculina) mensual de El País, sobre quines diferències veuen els estrangers residents a Espanya en el caràcter dels espanyols. Però existeix un caràcter eminentment “espanyol”? Persones d’arreu ho comenten, més enllà dels tòpics de la veneració de la siesta, la fama de cridaners i altres estereotips. I a grans trets puc estar d’acord. Per exemple, la importància que té per nosaltres la cerca de la felicitat, la cura i el suport a la família i les amistats o la vergonya de parlar un idioma estranger incorrectament com l’anglès… però el comentari més top en la meva opinió és que el nostre esport nacional és parlar dels altres a l’esquena. El cotilleo de tota la vida. O també l’habilitat de fer humor sobre qualsevol tema, fins a límits insospitats, inclosos nosaltres mateixos. Hi esteu d’acord?
Vull dedicar aquest post a comentar el que he pogut veure sobre el caràcter dels alemanys des que sóc a Berlín. Està clar que qualsevol cosa a dir resultarà una generalització i cada persona és un món, sí. Tanmateix, crec haver observat subtils característiques comunes, que donen forma a l’estil de vida d’una ciutat cosmopolita i amb tanta diversitat cultural com és Berlín.
En primer lloc, els ciutadans alemanys tenen una gran consideració per la privacitat de cada individu i això es nota sobretot en les interaccions en l’espai públic. Tenen en mala consideració, per posar un cas, dirigir-te a una altra persona que no coneixes en mig del carrer. Haig de dir que m’he adaptat a aquest caràcter i quan vaig tornar a Barcelona per les festes de nadal, se’m va fer estrany, i inclús vaig pensar-ho com una falta d’educació, el fet que el cambrer d’un bar (persona desconeguda per mi) se’m dirigís amb naturalitat. A més, acabo d’adonar-me que, des que sóc aquí, no m’he creuat amb cap (típic) treballador/a que es posa a parar gent en mig del carrer, sigui per informar o per vendre’t alguna cosa.
En segon lloc, i això ha vingut com una non grata sorpresa, tenen una relació molt pragmàtica amb el menjar i el beure. Veuen aquesta necessitat com un mitjà sense el qual no poden sobreviure. Tal qual. El menjar no té la funció de cohesió i socialització que té pels catalans, i en general pels espanyols. Menjar no és un plaer per ells, és un mitjà de vida. I està clar que necessitem alimentar-nos per viure, però per mi va més enllà. Ho podem veure amb la quantitat de temps que inverteixen a cuinar o menjar “en família”. Berlín és una ciutat coneguda pel menjar ambulant i moltes paradetes es dediquen a servir menjar “d’altres cultures”, com el turc (boníssim s’ha de dir). En una altra qüestió es fa notable: el cafè. Com a consumidora habitual he de dir que encara no he trobat cap lloc on es dediquin, més enllà de servir-lo, a fer-lo de qualitat. Així, majoritàriament el serveixen aigualit i massa fluix, almenys pel meu gust.
En tercer lloc i per acabar, tendeixen molt a mostrar-se amb educació. El fet de deixar passar, demanar si us plau i donar les gràcies, per exemple. Tot i que també tenen dies més bons que d’altres, en general, sempre tenen el “si us plau” i les “gràcies” a la boca, sobretot a l’hora de demanar. Em vaig adonar al poc d’arribar i la veritat és que es tracta d’un bon costum, que crec que no tenia abans.
Tot i que podria escriure sobre altres diferències i també similituds, fins aquí el que he pogut reflexionar fins al moment present. Si heu tingut l’oportunitat de relacionar-vos amb el caràcter alemany, estaríeu d’acord amb mi?
