17-gener-2018
Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de la Comissió Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.
Després de llegir l’article de l’Alícia (voluntària d’Esplac a Àustria), vaig pensar que jo també hauria d’explicar la situació de Portugal, però vaja, no estic gaire informada de la política. Sé que el president, el Marcelo, és una figura estimada pels portuguesos i que és molt accessible. Viu a la ciutat on jo treballo i es veu que tothom se’l creua pel carrer. Tot i que no sé si és perquè no el reconeixeria (només l’he vist amb foto), però no me l’he trobat mai… Pel que fa a la resta, en sé poc, però com a resident a Lisboa des de fa uns mesos em veig capaç de fer la meva pròpia anàlisi de la societat portuguesa, des de la desconeixença però des de la meva visió.
Portugal és un país de tots colors. Hi ha gent baixeta i gent alta, gent prima i gent més grassa, morenos i rossos. Això ho podríem dir de tot Europa, però aquí, a part de diversitat com la que podem trobar casa nostra, hi ha també pells de tots els colors! A Barcelona diem que som una ciutat multicultural, que som molt oberts, però la diferencia és real. Aquí hi ha gent blanca amb avis i besavis indis o angolesos, hi ha capverdians a les universitats, moçambiquesos vinguts de ja fa temps a treballar, fills morenos de São Tomé, brasilers que al Nadal van a veure la família. Aquí tots ells són considerats portuguesos.
Jo, com a mulata que sóc, a Barcelona n’he sentit i viscut de tots colors. Allà sempre em pregunten d’on vinc, em pregunten com és que parlo tan bé el català, com és que sóc mulata, i fins i tot a les vacances de Nadal un carter em va preguntar si tenia targeta de residència i si era la minyona de la casa. Altres etiquetes més afectuoses com “la de l’amiga mulata”, “la negra del Sector Barcelona”… Allà el que em fa especial és el meu color de pell. Aquí em pregunten d’on sóc pel meu mal portuguès, i en dir que sóc de Barcelona no pregunten més (allà quan responc de Barcelona em segueixen preguntant, però en veritat d’on ets?) Ara ja no sóc la negra, la mulata, ara sóc la catalana.
En arribar i entrar al metro em va al·lucinar veure realment molta gent negra, mulata, morena… Em va sobtar veure negres treballant a tot arreu. A Barcelona no veus metges, ni mestres, ni conductors de transport públic que no siguin blancs. Fins i tot (semblarà ximpleria), aquí als supermercats hi ha productes per a negres (xampús per a cabells afros, maquillatge per a pells negres…).
Això m’ha fet pensar molt. Per què un país que està tan a prop del nostre i que tothom considera conservador, és un dels països més acollidors del món i uns dels que acull i integra millor els immigrants? No ho domino en números, però sé que a Espanya veus pocs immigrants i la majoria no els veus en llocs de treballs prestigiosos o públics. A França potser en trobes més, però viuen segregats. En canvi, aquí el més normal és tenir amics, companys de feina, de classe, doctors, professors, dentistes, veïns… de color.
Aquí a l’escola s’estudien les colònies. Estan orgulloses d’haver descobert món, però s’avergonyeixen del mal que han fet amb les colònies, i estimen els països que un dia van formar part del seu, els coneixen i saben on estan situats. I investigant i preguntant, he descobert que aquí donen facilitats a tots els països que antigament van ser colònies portugueses i, per tant, països de parla portuguesa. Tenen convalidació de carreres universitàries, tenen ofertes de places per fer pràctiques de feina, entre d’altres. D’aquesta manera, ja no es parteix de la desigualtat en què es troben molts immigrants en arribar a Espanya, als quals es considera sense formació o amb formació bàsica.
Aquí la presidenta de l’associació on treballo, Rota Jovem, és dona, jove i negra. La Maggie és un gran exemple per a mi. Us imagineu el dia que Barcelona aconsegueixi ser tan integradora que els esplais tinguessin mil colors, que les monitores tinguessin família arreu del món i que els EGS i els equips de coordinació no tinguessin una homogeneïtat blanca? Jo no sé si això arribarà a passar algun dia, però quan torni lluitaré perquè Esplac reflecteixi una mica millor la societat actual catalana!
(foto: Clàudia León Mas)
