Autoria: Iris Garcia Santos, monitora de l’Esplai Avià i participant de l’ESC (European Solidarity Corps) a Brussel·les.
El dia 1 de setembre vaig arribar a la que serà la meva ciutat en els pròxims 12 mesos i de la qual espero extreure mil i una aventures, Brussel·les. No sóc gaire de fer-me expectatives i això em va genial, de manera que cada projecte és una nova oportunitat i cada sotrac és un nou aprenentatge (molt “Mr. Wonderful”, però funciona). L’organització en la què estic fent el voluntariat, de la mà de l’European Solidarity Corps, és l’IFM-SEI, organització paraigües de la qual Esplac en forma part.
Anar-me’n una temporada fora de casa. Això ja feia un temps que ho anava pensant, així que quan vaig acabar la carrera vaig dir-me, per què no? Sí, fa una miqueta de vertigen al principi, però jo estava segura que l’experiència ho compensaria i, bé, només fa un mes aquí, però de moment ho fa. Però, quina és la motivació que pot tenir una persona per embarcar-se en un viatge com aquest? Us puc dir quina va ser la meva: el canvi. Aprendre més i més cada dia, haver de sortir de la meva zona de confort, conèixer noves cultures (Brussel·les és extremadament internacional), nous pensaments… això és el que em va fer aplicar per ser la nova voluntària del secretariat de l’IFM-SEI. I ja dic, vagi bé o menys bé, serà una nova experiència.
Començar un voluntariat a un nou país no és fàcil per a ningú, però si ho fas en ple coronavirus la cosa es complica una mica més, començant pels 14 dies de quarantena que vaig haver de fer (Espanya és zona vermella i Bèlgica també) i continuant per treballar des de casa (tota l’oficina ho està fent). I així van ser els meus primers 14 dies: moltes hores a davant de l’ordinador, moltes reunions al llarg de la setmana, molta informació en molt poc temps i mirant cada dia les mateixes quatre parets. Després d’això, tampoc puc dir que el meu dia a dia hagi fet un gir sobtat, però sí que he començat a anar a més llocs, anar a fer el got amb alguns amics i, en definitiva, passejar per la ciutat. Quant a l’IFM-SEI, molts dels projectes que es tenien previstos s’han hagut d’ajornar o bé readaptar de manera online, així que molts dels viatges planejats, no s’han donat. Però bé, encara queda molt any per endavant i els projectes d’ara tenen molt bona pinta, així que jo ben contenta.
I per últim la joia de la corona: l’idioma. A Brussel·les hi ha dos idiomes oficials; el francès i el flamenc (o neerlandès). Primer de tot, he de dir que tot i que jo estic començant a aprendre francès no ho considero essencial per poder viure a Brussel·les, amb l’anglès (i fins i tot a vegades amb el castellà) te’n pots sortir a tot arreu. Tanmateix, recomano 100% aprendre l’idioma, si vols submergir-te del tot en la cultura ho considero essencial, a part de les facilitats que et dona a l’hora de conèixer gent nova, viatjar… Però, tal com he dit, de moment no parlo (gens ni mica) el francès així que m’he de comunicar amb l’anglès i, sent totalment sincera, els primers dies acabava el dia amb un mal de cap horrorós.
La veritat és que aquest primer mes no ha estat gaire dur, suposo que ho seran els següents, quan comenci a trobar a faltar la meva gent, el bon temps que fa a Catalunya i les muntanyes que envolten la meva petita ciutat. Però tampoc em preocupa en excés, ara per ara gaudeixo del moment i de l’experiència. A més, des del primer moment m’he sentit molt acompanyada per l’equip de secretariat de l’IFM-SEI (tot i la distància) i això és d’agrair infinitament. Així doncs, aquest primer mes el podria resumir com inesperat, utòpic i d’aprenentatge de l’organització.
